Pocs llocs com l’Índia suposen encara un món per descobrir. Aquesta és, precisament, la raó per la qual tants viatgers se senten fascinats pel país. La seva geografia i cultura són tan complexes que no ens l’acabaríem ni amb tota una vida viatjant pel seu territori. S’estima per la seva bellesa i pels seus contrastos, assumint els seus problemes gairebé com si fossin els defectes d’un amic.
Una d’aquestes problemàtiques és la relacionada amb l’educació infantil. Per això, quan recorrem l’Índia, a Nadiu sempre estem atents a les diverses qüestions relacionades amb l’alfabetització de nens i, sobretot, de nenes.
En el nostre inici de viatge deixem enrere els espectaculars temples excavats a la roca de Mahabalipuram per dirigir-nos cap a l’estat de Tamil Nadu. Ens espera Kanchipuram, una de les portes d’entrada al Sud de l’Índia.
La que fos antiga capital del regne Pallava és una de les ciutats sagrades de l’Hinduisme. A la costa del mític Golf de Bengala, és famosa pels seus preciosos saris de seda fabricats a mà i pels seus temples, com el de Ekambareswara, un dels cinc temples majors dedicats a Shiva. No obstant això, molt prop de la ciutat, trobem un d’aquests llocs que solen passar desapercebuts a les guies de viatge però que, no obstant això, són grans reveladors de la realitat del país en què ens trobem. Ens referim a Vedanthangal, on està la Laia Foundation.
Hi ha històries que mereixen no ser oblidades. Una d’elles és la de na Laia Mendoza, una badalonesa que va fer un viatge de sis mesos per l’Índia que va canviar-li la vida. En aquest viatge va conèixer a un altre català, Lluís Compte, precisament a Vedanthangal. Tots dos van viure la terrible experiència del tsunami del 2004, després del qual van decidir ajudar a les famílies damnificades de la costa de Tamil Nadú.
Ja a Catalunya, Laia va sofrir un tràgic accident de cotxe en el qual va perdre la vida. Però la seva família va voler seguir amb el treball de cooperació que ella havia començat en aquella zona de l’Índia. I així va néixer la Laia Foundation, que actualment treballa aVedanthangal, una àrea rural en l’estat de Tamil Nadu.
“Aquí la majoria de la població –explica Lluis Compte, responsable de la fundació– pertany a les castes més desfavorides de l’Índia, els dalits (o intocables). Les famílies treballen com a jornalers en activitats relacionades amb l’agricultura i els nens es troben en risc d’exclusió social”.
El gran problema de l’educació infantil a Índia
L’Índia és un d’aquests països que hem etiquetat com a països emergents. Encara que la mitjana d’ingressos, i amb això el nivell de qualitat de vida, ha anat augmentant en l’última dècada, el percentatge d’alfabetització segueix en taxes baixes. I aquesta és una de les grans desigualtats que constitueixen un veritable desafiament al desenvolupament del país, en el qual, a més, la mortalitat materna i la discriminació de gènere i classe social segueixen sent molt elevades.
“Un dels problemes importants a l’Índia -explica Lluís Compte- és el baixíssim nivell que ofereix l’educació pública, sobretot a zones rurals. Això fomenta que només les famílies benestants puguin enviar els seus fills a escoles privades de qualitat, perpetuant les diferències entre rics i pobres, ja que una millor educació permet tenir accés a llocs de treballs millor pagats”.
A més, en aquest context, l’accés a l’educació segueix sent més limitat per a les dones que per als homes. Segons dades del FPNU (Fons de Població de les Nacions Unides), la taxa d’alfabetització és d’un 77% en homes i un 55% en dones. Les nenes solen deixar els estudis a la primerenca edat dels onze anys de mitjana. I això està relacionat amb els matrimonis, que freqüentment es concerten entre menors, i, fins i tot, en zones rurals, entre menors i adults. I això malgrat que l’edat mínima legal per casar-se a l’Índia sigui als 18 anys.
A l’Índia impera una societat de tipus patriarcal i patrilineal, la qual cosa a la pràctica significa que els llinatges es transmeten per via paterna i que, a més, els matrimonis solen conviure amb els pares del marit. La conseqüència és que les dones abandonen la seva llar. Llavors, i encara que ens soni molt dur i injust, moltes famílies es pregunten per què invertir esforços i apostar per l’educació de les seves filles si les dones abandonaran la seva llar per viure amb els seus sogres i no contribuiran en tenir cura dels seusm propis pares.
“Aconseguir que les nenes tinguin accés a una educació de qualitat -explica Lluís Compte- aconsegueix efectes multiplicadors en el futur. Les futures mares seran capaces d’atendre millor els fills (alimentació, higiene, hàbits saludables, etc.) i tindran majors possibilitats de ser econòmicament independents del marit”.
Afortunadament, el percentatge d’assistència a l’escola en nenes de 6 a 10 anys està augmentant, i la taxa d’igualtat entre gèneres a l’educació primària es va igualant a poc a poc; però encara queda molt camí per recórrer… Com el qual ens quedarà a nosaltres en aquest viatge pel Sud de l’Índia. Prosseguirem de bon matí de Mahaballipuram cap a Thanjavur. A l’horitzó, l’aventura de conèixer llocs com Madurai, les plantacions de te de Munnar i els backwaters d’ Allepey. I en el record, els nens i nenes a l’escola.
Fotos cedides per Laia Foundation.