Que Costa Rica és verd ho sap tothom. El petit país centreamericà –podries veure l’alba a l’Atlàntic i et donaria temps de viatjar amb cotxe per veure vesprejar en el Pacífic– s’ha preocupat pel medi ambient des de fa anys. Però parlar de medi ambient no tindria sentit sense parlar de la cultura indígena de Costa Rica.
Al país hi ha platges paradisíaques, rius i cascades excepcionals, muntanyes nuvoloses, selves, volcans espectaculars. Té parcs nacionals i una biodiversitat que es calcula representa el 6 % mundial. És la llar ancestral dels indígenes originaris de Costa Rica.
En el “Museo Nacional de Costa Rica”, a San José, s’exposa un fragment d’ “Elogi d’un immigrant” (Víctor Hugo Acuña) en el qual es llegeix: “Desde el fondo de los tiempos siempre hubo alguien antes que nosotros, alguien a quien desplazamos, alguien que nos marginó, alguien con quien luchamos y alguien con quien al final nos confundimos”. I en aquesta forma de sentir, és on neix la riquesa ètnica de Costa Rica; les crisis demogràfiques no van destruir del tot les arrels precolombines. Sense els indígenes, exponents de l’harmonia i amor entre la naturalesa i l’ésser humà, de res valdria ostentar l’etiqueta de país verd.
Bons exponents d’aquest indigenisme són els bribris –a Costa Rica, a més, estan els borucas, térrabas o teribes i guaymíes en el sud; els malekus, al nord; els chorotegas en Matambú; i els huetares en Quitirrisí–.
La terra dels bribris
Anar a la trobada dels bribris és anar al carib costa-riqueny, en el Cantón de Talamanca: un viatge espectacular cap als orígens. I si els ticos són famosos pel tracte afable, aquestes terres del Carib es porten el millor. De Limón cap al sud, avancem per una carretera que ens porta al Parc Nacional Cahuita. A un costat, la selva; a l’altre, el mar color turquesa del Carib. En la nostra destinació, tots els tòpics i més: rastes, somriures, colors vius, Bob Marley i calypso sonant, surf, el rice and beans a taula, els capvespres gloriosos entre palmeres.
Al Parc Nacional Cahuita es troben els esculls de coral més espectaculars del Carib Costa-riqueny. En les seves aigües, fins a 123 espècies de peixos diferents –entre elles, tres tipus de taurons i el colorit peix lloro-. En la selva tropical, diferents tipus de micos, amb els aulladores marcant territori, i el graciós pizote. Es pot fer molt en aquest paradís: snorkel, busseig, senderisme, albirament d’aus… I fins i tot no fer res i gaudir del lent pas del temps sota un cocoter.
Després d’un ric desdejuni –el més segur que sigui el típic gallo pinto– cal seguir viatge cap a terres dels bribris. Per a això, anirem riu amunt pel Riu Yorkín. La Posada Rural Stibrawpa serà la porta d’entrada al món fascinant de naturalesa i misticisme d’aquests indígenes. En 1985, van ser les dones de Yorkín –es tracta d’una societat que s’organitza a través de clans matrilineals– les que van organitzar i van fundar l’Associació Indígena Stibrawpa amb la finalitat de desenvolupar noves activitats que els permetessin mantenir la seva cultura i seguir conservant el bosc com els seus avantpassats els havien llegat.
L’aventura és ideal per a famílies que viatgen amb nens per Costa Rica. Ens rebran amb un Is be shkena (hola, com estàs), perquè han sabut i volgut mantenir la seva llengua. Al que podrem respondre Buae buae (molt bé). Els bribris són un dels grups ètnics més nombrós del país. De caràcter molt independent, no solen agrupar-se en grans grups de poblacions.
Els bribri segueixen construint les seves típiques cases còniques talamanqueñas, continuen practicant el xamanisme, creuen en el seu propi déu (Sibö) i segueixen realitzant enterraments als voltants de les seves cases, mantenint els tradicionals cants funeraris. La comunitat es preocupa per facilitar que el visitant conegui millor la seva cultura. Els més petits quedaran fascinats amb la granja d’iguanes verds, amb la possibilitat de banyar-se en una cascada, o coneixent d’on surt la xocolata. Les dones fabriquen artesanies com a arcs i fletxes de fusta, bosses i hamaques, que podrem comprar de record.
En la cosmogonia bribri, Sulàyöm representa el centre de la terra i el cel, el lloc des d’on Sibö (Sibú) va portar les llavors de blat de moro sagrades ditsö (ditsú) per plantar-les en una zona de la serralada de Talamanca, que ells anomenen Suràyum (en bribri, Sulàyöm). Passar un temps amb els bribris permet comprendre la importància de la naturalesa en les cultures indígenes. I és que d’aquelles llavors divines van néixer els bribris i altres tribus germanes de Costa Rica.
